Sense cap dubte, el
conjunt megalític de Stonehenge és una de les construccions més fascinants que
queden en peu en el món sencer. Datat cap a 1600-1400 a.C., este conjunt va ser
construït en la plana de Salisbury, al sud-oest d'Anglaterra, entre els últims
períodes del Neolític, finals de l'Edat de Pedra i els primers de l'Edat del
Bronze. Per tant, la seua edificació es va prolongar durant un extens període
de temps i és lògic suposar, per tant, que degué de patir no poques modificacions
al llarg d'eixos anys.
Està constituït
per menhirs, els quals en alguns casos s'eleven fins als quatre metres d'altura
i arriben a pesar més de quaranta tones. A partir del menhir entés com a unitat
elemental, s'estableixen les diferents organitzacions espacials que
caracteritzen l'arquitectura megalítica. El conjunt de Stonehenge, amb les
seues avingudes de menhirs i els seus cercles concèntrics, és un cromlec i que
normalment s'identifica amb un temple; per tant, és probable que fóra esta la naturalesa
de la construcció. Així mateix, tot el conjunt està rodejat per una trapa
circular que mesura 104 metres de diàmetre.
Aparentment, el cromlec
de Stonehenge va ser construït en tres etapes. Durant la primera d'elles, va
ser una gran plataforma circular de terra, en la qual es van practicar fosses
d'incineració. La segona etapa va suposar la construcció de dos cercles
concèntrics de menhirs i d'un alineament de prop de mig quilòmetre de longitud.
Durant l'última etapa, va tindre lloc la col·locació d'un altre cercle de
trenta pedres. D'esta etapa, la més pròxima a l'actualitat, és de la que es
conserven més restes.
D'altra banda, la seua
estructura central, en forma de ferradura, està orientada de tal manera que
l'eix principal coincideix exactament amb el lloc per on ix el Sol. Com una
prova que s'ha volgut definitiva de la relació amb els astres de Stonehenge,
cal assenyalar que el lloc en què s'alça és l'únic en una zona d'ampli diàmetre
en què la lluna plena està completament perpendicular a l'eixida del sol durant
el solstici d'estiu. Tots estos elements, per tant, permeten pensar en un
temple dedicat als cicles de la vida i la mort, poders invisibles de la
naturalesa de caràcter sagrat.
Alexandra Drula.
